Popularitzar
Avui dia vivim en un món globalitzat, automatitzat i interconnectat, com a conseqüència de l'anomenada “Revolució Digital”, que, sustentada en milers de sistemes informàtics i telemàtics, ens atorga un gran poder col·lectiu i individual. Per exemple, els telèfons intel·ligents i les xarxes socials, entre molts altres serveis basats en les tecnologies digitals, en poc temps estan canviant els nostres hàbits de conducta, i fins i tot han facilitat l'aparició de revoltes socials, nous governs, nous partits, noves maneres de col·laborar, d'aprendre, de jugar, de relacionar-se... de viure.
Tanmateix, no va ser fins al final dels anys setanta i sobretot la dècada dels vuitanta i noranta del segle passat, que l'ús de les eines informàtiques es va començar a estendre fora de les grans empreses i administracions públiques, per posar-se a l'abast de les organitzacions més petites i després de la resta de la població.
Després de les primeres computadores experimentals dels anys cinquanta, seixanta i setanta, vam veure aparèixer els grans sistemes informàtics tipus mainframe, de marques com UNIVAC o IBM, que van arribar a dominar el mercat de les grans corporacions. Van aparèixer els primers sistemes operatius i els primers llenguatges de programació d'alt nivell, com Fortran, Cobol o Algol, entre molts altres. En paral·lel, originats en entorns de recerca universitària, una nova generació de miniordinadors, de fabricants com DEC, HP o Data General, va permetre estendre l'ús informàtic a empreses i administracions mitjanes i a institucions universitàries, cosa que va implicar nous llenguatges i sistemes operatius, com Lisp, C i Unix.
Però l'eclosió no vindria fins a finals dels setanta i durant els anys vuitanta, quan un petit grup d'inquiets joves informàtics, imbuïts de l'esperit lliure del moviment hippy i de les revoltes estudiantils de 1968, van apostar per la informàtica com a eina per experimentar i potenciar els seus anhels de llibertat. Coneixedors i crítics de la informàtica corporativa, aquest grup de joves es va proposar experimentar i crear nous sistemes informàtics d'ús individual i grupal, a l'abast i al servei de molts més usuaris.
I el que va començar a mitjan anys setanta amb un grup d'aficionats (hobbyists) que es muntaven els seus ordinadors a casa (homebrew), compartint problemes i solucions en trobades amb altres aficionats, va continuar amb les primeres iniciatives emprenedores que, en senzills garatges i locals, van fundar algunes de les empreses més poderoses de l'actualitat, com Apple o Microsoft. Tot i que va ser principalment a Califòrnia on aquest moviment es va manifestar amb més intensitat, fenòmens similars es van donar en altres llocs del món.
Més concretament, el gener de 1975, la revista Popular Electronics va anunciar el sistema MITS Altair 8800, considerat actualment com el primer ordinador d'ús personal, un ordinador molt tècnic i limitat, però a l'abast de moltes butxaques, cosa que va provocar l'entusiasme dels aficionats. Aviat van aparèixer altres sistemes, com el TRS-80 de Radio Shack (VIII-1), que el 1977 va començar a omplir les llars nord-americanes, o els sistemes Atari, especialitzats en jocs informàtics (VIII-2). Aquell mateix any, la jove empresa Apple Computer, creada pels amics Steve Jobs i Steve Wozniak, va llançar el seu ordinador Apple II (VIII-3), considerat com el primer ordinador veritablement personal, el primer personal computer o PC, comercialitzat per a un ampli espectre d'usuaris i amb un sistema operatiu propi i diferent de la resta. Poc després van aparèixer microordinadors de gran èxit comercial, com el Commodore 64, el 1982 (VIII-4), que superava la resta pel que fa a memòria i perifèrics, o la saga d'ordinadors Spectrum (VIII-5).
Sorpresa per la popularitat creixent de sistemes tan petits i, fins a un cert punt, acomodada als seus mercats empresarials, finalment l'empresa dominant entre els fabricants de sistemes informàtics, la multinacional IBM, va decidir invertir en la nova categoria dels ordinadors personals. D’això va resultar, el 1981, el flamant IBM PC (VIII-6), que per raons més de marca que tecnològiques es va convertir tot seguit en l'ordinador personal preferit per les empreses i per molts usuaris, i va esdevenir l'estàndard de facto de la seva categoria.
A començaments dels vuitanta, el gran èxit de l’IBM PC va propiciar l'aparició d’iniciatives de nombroses empreses, com Amstrad o Olivetti (VIII-7), que fabricaven models clònics a l’IBM PC a preus sensiblement inferiors. Va créixer el negoci derivat de components electrònics, el dels xips i processadors d'empreses com Intel, Motorola o AMD, i especialment va créixer el negoci d'empreses de software, com la Microsoft de Bill Gates, amb el seu primer sistema operatiu DOS i els seus llenguatges de programació per a PC. També van aparèixer els primers ordinadors portàtils, com l'Osborne 1 el 1981 o el Compaq el 1982. Aquell any, després de poc més d'un lustre des dels primers sistemes personals, ja s'havien venut més de cinc milions de PC a tot el món, fins al punt que l’any 1983 la revista Time Magazine va decidir nomenar el PC com a Man of the Year, la primera vegada en la seva història que no dedicava aquest reconeixement a un personatge públic.
I, quan semblava que l’IBM PC havia arribat per imposar-se, per ocupar en aquesta categoria la major part del mercat a favor d'IBM, acompanyada en aquesta ocasió per Microsoft, una nova resposta sorprenent va tornar a canviar el futur de la informàtica personal. L'empresa que va crear la categoria, Apple Computer, després d'algunes experiències infructuoses i de l'intens esforç d'un petit equip d'informàtics molt creatius, liderats per Steve Jobs, va llançar el seu primer Apple Macintosh, el Mac (VIII-8), el 1984. Un nou concepte d'ordinador personal, presentat públicament com l'ordinador creat per alliberar els usuaris del jou dels sistemes del “gran germà” IBM.
El cert és que, per al seu Mac, Apple va saber inspirar-se en sistemes i solucions proposades en investigacions prèvies, principalment per l'equip de Xerox PARC, amb Adele Goldberg, Lynn Conway, Alan Kay o Robert Metcalfe, entre altres, que al seu torn van millorar les propostes de pioners com Douglas Engelbart, de la Universitat de Stanford. D'aquestes propostes, que els Macintosh van començar a popularitzar, encara en l'actualitat ens en beneficiem: els sistemes operatius iconogràfics, basats en la metàfora de la taula d'escriptori, el ratolí, els llenguatges de programació orientats a objectes, les xarxes d'ordinadors i un llarg etcètera. Els PC van abonar el camí perquè, uns quants anys després, Internet i el web permetessin una nova revolució, la “Revolució Digital” amb què continuem vivint 25 anys més tard.
VIII-1 Radio Shack TRS-80
VIII-2 Atari
VIII-3 Apple II
VIII-4 Commodore 64
VIII-5 Ordinadors Spectrum
VIII-6 IBM Personal Computer
VIII-7 Olivetti Quaderno
VIII-8 Apple Macintosh
Comparteix: